CA | ES | EN

Stania Kuspertova

Notícies

Hola, em dic Stania Kuspertova.

Si estàs en aquesta pàgina, probablement vols saber alguna cosa sobre mi. Intentaré explicar-te la història de la meva vida i per què una noia txeca ha acabat al Pirineu català per a crear el Zoo del Pirineu. Posa’t còmode, que tardaré una estona.

Aquesta sóc jo: un dels moments més feliços de la meva infància.

Stania monta un cavall

Vaig néixer a la República Txeca, en una petita ciutat de 8.000 habitants. Des de ben petita he estimat els animals, i llavors ja ho tenia ben clar: volia ser veterinària. Però, tot i que els meus pares treballaven amb animals (el meu pare era tècnic veterinari i la meva mare treballava com a enginyera d’una d’aquelles produccions de llet grans que eren tan típiques en els països de l’est), em van prohibir estudiar la carrera dels meus somnis. Per què? Segur que tenien alguna raó ben bona; van fer el que consideraven el millor per a mi.

Tenia 17 anys quan vaig entrar en contacte per primera vegada amb la falconeria. La raó tenia ulls verds, cabells llargs i rossos i 19 anys. Es deia Jan… oh, el meu primer amor ;). Em va ensenyar com cuidar les aus rapinyaires, com entrenar-les, i durant les nostres vacances d’estiu fins i tot vam organitzar una exhibició de vol lliure d’aus rapinyaires en un castell. Que, per cert, era tot un mèrit per la nostra edat! Van venir moltes persones per a veure el nostre espectacle; fins i tot vam sortir en les notícies de la tele! Vam decidir: amb això ens volem guanyar la vida. Però necessitàvem diners. Així que en Jan va anar a buscar feina a l’estranger i jo seguia amb l’esperança de poder convèncer els meus pares sobre el meu futur com a veterinària.

Però ells, ni parlar-ne. Tenia 18 anys quan vaig deixar enrere els meus pares i el meu país. L’únic que em va acompanyar en el viatge de retrobada amb el meu xicot va ser una motxilla a l’esquena. Vaig anar al nord d’Alemanya, on ell treballava en el centre de cria de falcons més gran del món. Em van contractar per a cuinar per als treballadors i per a fer de dona de la neteja. Però ja us ho he dit: m’encanten els animals, i en poc temps no només cuinava per als treballadors, sinó que també cuidava tota una part dels falcons de l’empresa. (La resta dels treballadors es centraven en entrenar ocells destinats al mercat aràbic.) I la meva vida va canviar. En Jan no era feliç a Alemanya i, després de 2 anys de relació, vam prendre camins diferents.

Jo em vaig quedar i vaig viure una vida feliç, envoltada de falcons, naturalesa i un munt de feina.

Hunting trip to Pakistan

Amb el pas del temps em vaig casar amb l’amo de l’empresa i vam tenir tres fills meravellosos (en Martin, l’Anna i en Lukas). Els nostres falcons van guanyar una molt bona reputació arreu del món, viatjàvem un munt. Vam passar un temps molt bonic als Estats Units, com a convidats del fundador de la fundació “The Peregrine Foundation”, però, evidentment, la major part dels nostres viatges van ser als països àrabs. L’experiència més aventurera i exquisida que vaig viure va ser quan vaig ser la convidada especial de la família real d’Abu Dhabi durant la cacera cap a Pakistan. No ho va creure ningú! Mai abans els àrabs havien convidat a una dona a la seva cacera! Va ser un honor molt gran per mi i l’experiència més maca de la meva vida.

Però tots aquest esdeveniments i aquesta felicitat no va durar gaire. El nostre veí en Alemanya va fundar una empresa de cria de bolets just al costat de les nostres instal·lacions. Per mala sort, no li importava el medi ambient i, per a estalviar diners, no va posar filtres als seus cultius. L’aire es va omplir amb espores i amb toxines d’espores invisibles però letals.

Vam haver de marxar de casa nostra a Alemanya.

Vista panorámica a Roc FalconÉs que no hi ha cap cura per als pulmons plens d’espores. Plorava pels meus estimats falcons quan veia com les espores els impedien respirar, com els seus fetges es feien tan grans que els acabaven matant, com els pollets naixien cecs… i tot per culpa de l’empresa de cria de bolets. Vam intentar solucionar el problema per via legal en contra del nostre veí, però era un amic ric dels polítics i no vam poder guanyar el procés. Per a salvar als nostres animals vam prendre una decisió ràpidament. El meu marit tenia una finca als Pirineus catalans; vam transferir tota l’empresa allà el més ràpid possible. I aquesta és la raó per la qual al 2006 ens vam mudar a Espanya amb tota la família, tots els nostres animals i gran part de la nostra plantilla. Els falcons amb problemes de fetge encara es morien, però a poc a poc ens va tornar l’esperança perquè molts d’ells tenien futur.

Però em sentia inquieta, sola i infeliç amb la meva vida. Finalment vaig decidir donar un pas endavant, separar-me i començar un nou període. I en aquest moment em vaig adonar que durant tots aquests anys junts el meu marit posava els nostres diners a nom seu. Però vam arribar a un acord i em va reconstruir una casa en una petita finca i em va ajudar a construir la base del zoo. Així, després de 16 anys amb ell no em vaig quedar al carrer sense res.

Vaig conèixer a l’Eloi i vaig trobar en ell la meva mitja taronja.

A perfect pairVam tardar tres anys i mig per a reunir tots els permisos que necessitàvem, i mig any més per a construir l’estructura bàsica del zoo. D’aquesta manera vam poder obrir les portes al públic al juny del 2014. I des de llavors la nostra vida és complerta i feliç i també trista de vegades, treballem més que mai (atenció a la ironia: vaig deixar el meu marit, entre altres raons, perquè no tenia temps pels meus fills)… I aquí estem, aquest any el nostre parc celebrarà el seu 3r aniversari d’obertura i esperem que li quedi un llarg camí per a recórrer, perquè ens encanta la nostra feina i pensem que el que fem té un sentit molt profund: esperem que les persones que hagin visitat el nostres parc i hagin tingut l’oportunitat de veure animals sans al nostre espectacle, que hagin pogut admirar el vol espectacular dels nostres veïns salvatges (voltors, àligues, falcons…) i hagin pogut conèixer, donar de menjar o acariciar a alguns dels animals salvatges irrecuperables que acollim i cuidem… que la sensibilitat d’aquestes persones augmenti envers als problemes mediambientals i que ajudin a la naturalesa de qualsevol manera possible.

Comments

  1. Posted by Esther on maig 3rd, 2017, 20:16 [Reply]

    Wuau!! Gràcies per compartir amb nosaltres la teva història. La passió pels animals la transmeteu d’aquella manera que impregna els sentits sense ni que t’adonis i això fa que surtis del zoo a contracor i desitgis tornar a estar entre vosaltres i els afortunats animals que ajudeu.

  2. Posted by Mercè Cantó on maig 2nd, 2017, 21:27 [Reply]

    Quina vida més plena! Molts ànims i endavant. A seguir amb el què t’agrada i pels teus fills una molt bona experiència que qui sap potser copiaran. Sóc de Barcelona però pugem a Santllu ( Sant Llorenç de Morunys) i segur q farem escapadeta x veureus. Ja et vaig seguin a Instagram i Facebook…;)

  3. Posted by Marta Pascual on maig 2nd, 2017, 21:07 [Reply]

    Quina història taaaan maca Stania….. Vam estar l’estiu passat amb la família al Zoo del Pirineus i ens va agradar molt. Es nota que a l’Eloi i a tu us agrada la vostre feina i la viviu amb passió. Molta sort i endavant! Marta

Reply

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *