CA | ES | EN

Ester Martinez Vila

Notícies

Ester i gosEm dic Ester i les meves arrels són catalanes i andaluses.
Les tasques que porto desenvolupant en el parc són molt variades, com a coordinadora d’activitats, atenció als visitants, neteja, manteniment d’alguns animals… També sóc l’encarregada de l’activitat dels vestits dels animals, conegut com Toca-toca, que fem conjuntament amb la Stania o l’Anna. Elles presenten les aus rapinyaires i jo animals comuns que he ensinistrat per a que els agradi conèixer gent i es deixin acariciar, com ara l’ànec collverd, la gallina de l’Empordà, un conill… Poder conèixer aquests animals comuns d’una manera diferent del que havia estudiat m’ha ajudat a entendre i a simpatitzar molt més amb ells.  He entès el seu comportament social i això és positiu per al seu futur. En moltes explotacions ramaderes actuals ja milloren les seves instal·lacions i donen una qualitat de vida i de benestar per al animal molt superior, així la societat en surt afavorida, respectant les necessitats dels animals per al consum humà.

Ester en activitat Toca tocaVaig conèixer el projecte de la Stania i l’Eloi i em va fascinar que en les terres que m’havien vist créixer i que tant m’havien ensenyat, s’obrís un espai on poder observar a animals tant desconeguts, sobretot les aus rapinyaires nocturnes . De cop i volta els meus anhels de futur es feien realitat, poder treballar amb el que més m’agrada i a casa meva!

El Zoo del Pirineu, un projecte molt jove però amb visió de futur. Un espai privilegiat i protegit a nivell europeu, on es poden conèixer els animals autòctons del Prepirineu català, tan desconeguts per a la majoria de nosaltres. I un zoo diferent perquè? Perquè aquest projecte és fruit de la il·lusió i dels somnis d’una família que ens obren les portes de casa seva per ensenyar-nos la feina que estan fent.

I com que tots tenim família, sabem que no tots els camins són plens de flors, i que no sempre el nostre estat d’ànim és el millor, però nosaltres fem pinya en els moments difícils, perquè també sentim el dol quan un membre de la família animal ens deixa i aquestes emocions s’intenten sobreposar amb totes les coses bones que ens omplen.

Entrenament d'au rapinyaireLa família creix a poc a poc, sempre fent pinya. Una família que creixerà a banda del lligam sanguini. Creix de la il·lusió i de la missió de crear un futur millor. Ensenyar els valors més importants de l’ecosistema on tots vivim i del qual formem part. Aportar coneixement i respecte per a acabar amb la ignorància que ens cega envers els animals salvatges. (no tots els ocells grans que veiem volar en el cel, són àguiles!…).

L’espai on està ubicat el parc ja és un espai privilegiat i ens dóna un valor afegit molt gran. El meu avi sempre deia que aquestes terres eren “un cul de món” però gràcies a això s’han mantingut imperdurables a través del temps. Es pot observar la fauna salvatge en tot el seu esplendor; voltors, aufranys, àguiles marcenques, trencalossos, cérvols, daines, cabirols, porc fers, llebres, esquirols… tots aquests animals s’acostumen a veure durant el trajecte cap al parc.

Com diria el cantautor Solsoní Roger Mas, “Dalt la muntanya el neguit s’aquieta i dorm”, o com diria jo, “Pugeu a la muntanya si voleu curar l’ànima”. És un lloc on els pensaments s’esvaeixen al contemplar la immensitat, ple d’història i llegendes, senders i rutes, balmes i barrancs…

I ara us explicaré quins passos i camins vaig transitar abans d’arribar al Zoo del Pirineu:

Ester de petitaEl meu avi va ser el meu mestre en gairebé tots els aspectes més importants de la meva vida. Ell va ensenyar-me el respecte cap als animals. Tal i com ell deia, “ Tracta’ls amb respecte, però sense por”. El meu avi era pagès i moixonaire, es sabia els cants dels diferents ocells i inclús en sabia la seva finalitat… (si era per aparellar-se, perquè sentia perill…). Ell em va transmetre la seva calma i la seva pau per a tractar amb els animals i això em va il·lusionar més endavant per decidir-me a estudiar sobre ells. Vaig estudiar un cicle formatiu de grau mitjà de tècnica en Explotacions Ramaderes, on vaig aprendre tot els temes relacionats amb la pagesia, la terra i la producció ramadera. També vaig aprendre sobre els animals de companyia i, sobretot, sobre els cavalls, ja que des de ben petita havien estat dins el meu cap i van ser la principal motivació. Anys més tard la motivació encara hi era present i vaig cursar un màster de hipologia, i vaig aprendre com aquests animals poden ajudar a les persones a sentir-se millor i a equilibrar-se.

Ester doma clásicaLa meva vida sempre ha estat relacionada amb la natura i a descobrir el territori que ens envolta. (Des de ben petita havia format part de l’agrupament Escolta Pare Claret de Solsona.) Els meus primers campaments van ser a Riu Lacó, un lloc magnífic a prop del parc, i és curiós que passats tants anys el record perduri intacte.

De la natura i els animals he aprés moltes coses importants impossibles d’aprendre en cap llibre. Cada espècie té uns valors que podem comparar amb els dels humans, i és ben cert que a través de la seva observació, la humanitat ha enginyat diferents aparells o sistemes que ens ajuden a fer una vida més còmoda.  Si en teniu curiositat, en podeu veure alguns exemples en el següent enllaç:  Fes clic aquí

Ester i el seu gos SiraDesprés de molts anys envoltada del color verd de la natura, vaig sentir la necessitat de conèixer el mar. Així que vaig marxar a viure a Menorca (illa declarada reserva de la biosfera, amb explotacions lleteres per a l’elaboració del formatge de denominació d’origen de Maó, i els seus espectaculars cavalls de raça menorquina). El blau del mar i la llum que es desprèn en aquella illa em van ajudar a donar un pas important i emprendre un nou camí en soledat, vaig deixar una relació de parella de molts anys i també la meva incansable companyia, la Sira, la femella de pastor alemany. Per a curar les ferides, vaig anar a Lanzarote, on viu la meva germana des de fa molts anys, i un cop curades (gràcies a l’energia d’aquella illa amb més de 200 volcans), vaig tornar a Menorca un temps més.

Va ser desprès de 5 anys rodejada d’aigua que vaig tornar a Solsona, ciutat que m’ha vist créixer i que tantes coses m’ha donat, entre moltes d’elles potser la més important, la meva mare, la família.

Des de ben petita he compaginat la meva passió pels animals amb el que em fa sentir més viva de tot, que és cantar. Amb vuit anys vaig començar a cantar a l’escolania del Claustre de Solsona amb el Josep Mª Tripiana com a director, un cop arribada l’edat d’acabar, vaig continuar cantant a les cerimònies dels casaments on vaig conèixer el Joan Badia, teclista i músic amb qui vaig estar professionalment vinculada gairebé 10 anys, cantant en els balls de festes Majors, casaments, celebracions, balls de saló… En aquest temps vaig tenir l’oportunitat de conèixer molt territori de Catalunya. Poblets amb encant del Pirineu català on anar a cantar era una aventura increïble. Per exemple a Taús, un petit poble vora Noves de Segre, on sentir la brama de cérvols a l’estiu va ser una experiència fascinant i per recordar.

Sempre m’agrada repetir la dita popular de “qui canta el seu mal espanta o que la música amansa a les feres… “

I ara a poc a poc vaig fent arrels, arrels que m’han retornat al lloc on vaig començar, arrels que em permetran dur el fruit  del que sóc en aquestes terres, aquestes que cada dia observo embadalida fins que un somriure cobreix el meu rostre!

Ester Martinez Vila

 

Reply

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *